Fundada fa més de cinc mil anys, la ciutat santa de Jerusalem ha esdevingut al llarg del temps un important enclau polític, econòmic i cultural en el què s‘hi concentren els principals referents monoteistes.
Després de la proclamació d’independència de l’Estat d’Israel al maig de 1948 – la Naqba o desastre per als palestins – i la posterior guerra àrabo-israeliana, la ciutat va quedar dividida en dues parts mitjançant una línia invisible que, encara avui, es coneix com la “línia verda”. La part oest va restar sota domini israelià, mentre l’est, juntament amb la ciutat antiga, va quedar en mans de l’antic regne de Transjordània, actual Jordània.
La denominada línea verda separa Israel dels territoris controlats per Transjordània (actual Jordània) i Egipte després de la primera guerra àrabo-israeliana (1948-49), entre els quals s’inclou la ciutat de Jerusalem.
Aquesta divisió va sortejar sis guerres més que van perfilar l’actual mapa arabo-palestí i que han perpetuat al llarg dels anys la divisió de la ciutat, avui, sota control de l’autoritat municipal israeliana (totes les seus governamentals palestines operen a la ciutat cisjordana de Rammal·lah).
El 30 de juliol de 1980, el parlament israelià (Knesset) va aprovar l’anomenada “Llei Jerusalem” que proclamava la ciutat com a capital “sencera i unificada” de l’estat i convertia, de facto, a la zona Est, en territori “annexionat” i no “ocupat”, amb la qual cosa eliminava les exigències del Dret Internacional Humanitari (DIH) sota context de guerra i negava l’estat de ciutadania als palestins residents a Jerusalem.
Pocs dies després, el 20 d’agost de 1980, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides declarava que la llei violava el DIH i que totes les altres mesures i legislacions promulgades per Israel, a qui qualificava de potència ocupant, “són nuls i mancats de valor” per la qual cosa els exigia que les deixessin “sense efecte immediatament”.
Per contra, Israel ha aplicat impunement un seguit de polítiques i pràctiques administratives que persegueixen l’expulsió sistemàtica dels palestins de Jerusalem, entenent que en el marc d’una guerra demogràfica, el predomini israelià sobre la ciutat els atorgaria una victòria simbòlica, imprescindible pel control absolut del territori.
Als palestins de Jerusalem se’ls aplica la legislació israeliana que regula la condició de residència per als no ciutadans, de manera que són considerats “estrangers residents permanents” en territori israelià, sense drets de ciutadania i sense dret a les prestacions associades a aquesta condició.
Mapa de la ciutat vella amb l’àrea ocupada pels israelians en blau
Font: Ma’an Development Centre (2010)
Aquesta mesura està acompanyada per l’aplicació rigorosa que preveu l’expulsió dels palestins de la ciutat sota diferents supòsits com absentar-se durant set anys del país, no disposar del permís de residència que permet l’entrada a la capital, la confiscació de les ID Cards (Identification Card) o, fins i tot, realitzar activitats polítiques que Israel consderi perilloses per a la seva seguretat.
En la mateixa línia, Israel retarda indefinidament els permisos per a la construcció d’un habitatge o els nega sistemàticament, la qual cosa obliga als palestins a construir de forma irregular a la seva pròpia terra, construccions que, sota pretext d’i·legalitat, són enderrocades, mentre paral·lelament, s’autoritza la construcció d’assentaments de colons jueus dins la jurisdicció municipal de Jerusalem Est.
Segons dades de la Oficina Central d’Estadístiques Palestina, fins al 2012 hi havien 563.546 colons a Cisjordània, dels quals 203.176 viuen dins d’un radi de 25 quilòmetres al voltant de Jerusalem. Paral·lelament, des de 1967 milers de cases palestines han estat enderrocades a Jerusalem Est.
Quan la demolició de cases no és posible, com en el cas de la Ciutat Antiga i els barris adjacents, aleshores la política d’Estat opta per l’ocupació de la vivenda amb l’ajuda i protecció de les forces militars.
El documental “Jerusalem, les veus de l’ocupació” que podreu veure a continuació vol ser una senzilla radiografia de la quotidianitat palestina rere els murs de la ciutat. El comú denominador de tots els testimonis que hi apareixen és la voluntat de poder donar veu als veritables protagonistes quotidians d’aquestes agressions.
retallsdediari.wordpress.com 