Foto: Mar Mesa
Tenia 27 anys i en feia dos que patia del cor. L’ofec, el cansament i els quatre pisos sense ascensor de casa els seus pares s’havien convertit en una barrera que limitava el seu contacte amb l’exterior. Tot i així, havia aconseguit fer vida normal després d’aprendre ha conviure amb la malaltia, quan el metge li va dir: “El cor és per a tu”. La Mar Mesa portava uns dies en llista d’espera amb la categoria d’alerta 0, la de màxima urgència. La por li va recórrer el cos quan li van donar la notícia: “què és un trasplantament? Podré recuperar la vida que tenia abans? Aguantaré l’operació?”, es preguntava.
“Pensava que perdria tot el que sóc i el que tenia al meu voltant”. Corredora d’assegurances en una mútua, avui la Mar té 39 anys i és presidenta de Trasplantats Associats del Cor de Catalunya.
“Els matins, quan desperto, és un moment molt important. Ja no faig plans de futur”. Lligada a un tractament de per vida que l’obliga a prendre entre 15 i 16 pastilles diàries de set tipologies diferents, la Mar assegura que la veritable lluita va començar quan va “ser conscient que estava viva”.
Els coneguts com a immunosupressors són medicaments encarregats de fer baixar les defenses que protegeixen el nostre organisme de qualsevol amenaça externa. Quan s’introdueix un òrgan aliè, el cos el detecta com un element extern i l’ataca. És per aquest motiu que als trasplantats se’ls ha de mantenir el nivell de defenses en un equilibri baix per tal que aquestes no malmetin l’òrgan. Com a contrapartida, la predisposició a patir malalties és molt més elevada.
Els efectes secundaris dels immunosupressors són un altre contrapunt: colesterol, descalcificació, diabetis, hipertensió, … Tan sols dues de les set pastilles que pren la Mar es corresponen amb aquests fàrmacs, la resta –protector d’estómac, calci, cortisona, … – van destinades a contrarestar-ne els seus efectes que, en funció del pacient, es manifestaran d’una manera o un altre.
Cor, fetge, pulmons, ronyons i pàncrees són els òrgans que avui dia es poden trasplantar. Ara bé, cada vegada més, s’estan realitzant trasplantaments d’altres parts del cos com és el cas de còrnies, ossos, tendons, pell, vàlvules o artèries que, tot i no salvar vides, poden ajudar a incrementar-ne considerablement la qualitat.
Ja fa més de quaranta anys que es va practicar el primer trasplantament a l’estat espanyol i, avui, presumeix de tenir una de les taxes de donants més altes del món: 34 per cada milió d’habitants, segons apunta el Dr. Ángel Ruiz, coordinador de trasplantaments de l’Hospital Clínic de Barcelona.
Precisament, Ruiz destaca la importància de l’estructura organitzativa dels hospitals com una de les claus de l’èxit: “una vegada avaluat el mort, revisem les llistes d’espera, que s’estructuren d’acord al grau d’urgència del malalt. En el cas que l’hospital no aculli un tipus de trasplantament – per exemple, a Catalunya el de pulmons sols es practica a la Vall d’Hebron – comuniquem a la resta d’hospitals la disposició de l’òrgan que ràpidament enviem. Aquesta coordinació també existeix a nivell autonòmic i estatal de manera que l’eficiència pugui ser màxima”.
Els donants principalment són persones que han mort com a conseqüència d’una mort cerebral i que no patien cap malaltia greu, així que els seus òrgans no resten malmesos. Fins ara, l’elevat nombre d’accidents de trànsit agilitzava les llistes d’espera, especialment perquè eren joves els qui els patien i, per tant, estaven sans per donar tots els òrgans.
Ara bé, amb la reducció dels accidents – l’any 2010 sols un 7% dels donants ho eren per accidents de trànsit segons el Departament de Salut – i l’increment de l’edat dels donants fins als 60 anys, els equips de trasplantament han hagut de cercar noves alternatives. Destaca especialment el cas dels morts per cor aturat, als quals se’ls continua bombejant sang per mantenir els òrgans amb vida. Tot i l’augment d’aquesta pràctica en els últims anys – el Dr. Ruiz calcula un increment del 7% aproximadament – a Catalunya sols hi ha tres centres que disposin de la maquinària necessària, set en tot l’estat espanyol.
Malgrat tot, el nombre de trasplantaments no ha parat de créixer. Segons dades del Departament de Salut, l’any 2010 es van practicar 745 trasplantaments, la majoria dels quals eren de ronyó. “L’èxit del sistema ha afavorit el propi sistema” assegura el doctor Ruiz, “fa uns anys la gent desconeixia el que era un trasplantament i les seves conseqüències, ara la conscienciació ha augmentat i tothom en té una opinió formada”. Si el difunt no havia expressat la seva opinió en vida, la decisió de la família en aquests casos és determinant. Segons el Departament de Salut l’any 2010, sols un 20,8% es van negar a fer-ho.
Altres vies són la donació en viu. En tots dos casos, però, és imprescindible que els codis cel·lulars dels òrgans trasplantats siguin el més similars possibles a l’original per evitar qualsevol rebuig. La Mar en va arribar a patir vuit de seguits que la van obligar a estar dos mesos més en tractament. Ruiz explica que el tant per cent de supervivència del pacient és del 90% si supera el primer any i del 80%, quatre anys més tard.
A diferència d’altres serveis mèdics, el trasplantament d’òrgans és un servei gratuït amb competència exclusiva de la xarxa d’hospitals públics, un factor essencial que segons Ruiz “permet garantir la igualtat d’oportunitats a tots els ciutadans, més enllà del seu nivell adquisitiu”. La participació d’altres centres concertats, sols s’inclou a través d’un contracte públic. “Si no fos així, jo no hagués pogut assumir els 15 milions de pessetes que costava l’operació, ni tot el tractament posterior”, assegura la Mar, qui gràcies a les subvencions públiques tan sols hi inverteix 18 euros dels 400 que costa realment. A aquesta xifra, cal afegir-hi, però, la mesura de l’euro per recepta (fins a un màxim de 60 euros l’any) que al 2012 va implementar el Govern d’Artur Mas (CiU).
“Avui estic viva gràcies a una altra persona que em va donar la seva vida. No la vaig conèixer, tampoc als seus familiars, però els recordo cada dia”. La Mar ja fa tretze anys que la van operar i reconeix que la seva vida ha canviat un 200%. Ara, és una dona independent que assaboreix la vida dia a dia amb l’Àlex, un company incondicional. Tot i així, encara recorda el sentiment de culpabilitat que va experimentar dies després. Algú havia mort perquè ella pogués viure: “és important assumir que si no hagués estat així s’hagués perdut la seva vida i la meva. He d’estar agraïda perquè des d’aleshores tinc una segona oportunitat per viure”.
retallsdediari.wordpress.com 