La història dels nostres barris és un bocí de la nostra de pròpia. T’animes a pujar al passat del turó de la Rovira?
Un reportatge de Pau Dachs, Andrés González-Nandín i Irene Urango amb fotografies cedides per l’Agència del Carmel.
Foto: Mar Mesa
Tenia 27 anys i en feia dos que patia del cor. L’ofec, el cansament i els quatre pisos sense ascensor de casa els seus pares s’havien convertit en una barrera que limitava el seu contacte amb l’exterior. Tot i així, havia aconseguit fer vida normal després d’aprendre ha conviure amb la malaltia, quan el metge li va dir: “El cor és per a tu”. La Mar Mesa portava uns dies en llista d’espera amb la categoria d’alerta 0, la de màxima urgència. La por li va recórrer el cos quan li van donar la notícia: “què és un trasplantament? Podré recuperar la vida que tenia abans? Aguantaré l’operació?”, es preguntava.
“Pensava que perdria tot el que sóc i el que tenia al meu voltant”. Corredora d’assegurances en una mútua, avui la Mar té 39 anys i és presidenta de Trasplantats Associats del Cor de Catalunya.
Hi ha moments a la vida en els que el tren passa i, sense saber com ni de quina manera, tu et trobes asseguda en un seient del vagó, mirant com passa de pressa el paisatge. Marxes, te’n vas lluny, però … A un país desconegut o un territori per conèixer?
Ganes de començar, ganes d’aprendre i de trobar qui ets. Reptar el futur i posar-te a prova. Vivim en un context de crisi, un context d’incertesa en els que els de la nostra generació, la dels vint, veiem com dia a dia, les oportunitats de futur s’esvaeixen sense poder fer res per impedir-ho, sentint com la vida s’escapa al control de les teves possibilitats.
Com en qualsevol altre professió, periodisme et posa a prova constantment, t’enfronta directament a la vida i el món real, l’actualitat més immediata. Ara començo una nova etapa, un nou repte que, en una paraula, defineixo com a Colòmbia però que en la seva pròpia definició porta escrit un llistat inacabable de promeses, possibilitats i probabilitats que, el temps, i només el temps, poden escriure.
A partir de setembre, “Retalls de diari” es trasllada a Colòmbia en el que pretén ser una oportunitat personal, però sobretot professional, per aprendre, millorar i conèixer el món que ens envolta. Amb il·lusió, incertesa i moltes ganes.
L’agost de 2010, un grup de brigadistes voluntaris vam emprendre un viatge fins a Palestina, sota el paraigües de l’Associació Catalana per la Pau (ACP), amb un objectiu molt concret: conèixer la realitat dels palestins que resideixen actualment a la ciutat de Jerusalem Est i enregistrar-ho tot per poder denunciar la política d’exclusió i neteja ètnica perpetrada per l’estat d’Israel.
Centre de culte per a musulmans, jueus i cristians, la ciutat santa de Jerusalem s’ha convertit en un dels punts neuràlgics en la pugna demogràfica entre palestins i israelians pel control del territori. Des de la proclamació d’independència de l’estat d’Israel l’any 1948 – la Naqba o desastre per als palestins – i el posterior conflicte armat, la ciutat roman dividida en dues parts completament diferenciades.
Mitjançant l’ocupació i demolició de cases, la confiscació d’habitatges, la deportació, les agressions de la policia, l’exèrcit i els colons; l’estat d’Israel ha desenvolupat una política planificada d’exclusió dels ciutadans àrabs de Jerusalem que ha desencadenat constants vulneracions dels drets humans.
El breu documental que podreu trobar a continuació és només una petita mostra dels testimonis i entrevistes que vam poder recollir durant la nostra estada allà. El comú denominador de totes elles és la voluntat de poder donar veu als veritables protagonistes quotidians d’aquestes agressions, lluny de qualsevol esfera tàcita de poder: veïns, veïnes, nens, associacions i entitats, en un intent per recuperar les veus silenciades de l’ocupació.
Pròximament, penjarem el documental sencer “Jerusalem: les veus de l’ocupació” en una segona entrada al bloc.
retallsdediari.wordpress.com 